Transexuales. La mecha de una nueva revolución / Transsexuals. Les espurnes d’una nova revolució.

aracat

 

MARIA FUSTER | Fotos: MAR C. LLOP  07/12/2014 Suplement dimeunge

Este artículo ha sido traducido al castellano de manera NO profesional. Mostramos el párrafo en catalán y seguidamente  en Castellano.

Diverses iniciatives atorguen nova visibilitat als trans, des de lleis fins a associacions de famílies passant per serveis específics de salut

Diversas iniciativas otorgan nueva visibilidad a la realidad trans, desde leyes hasta asociaciones de familias pasando por servicios de salud específicos

que-trans-no-mes-persones_ARAIMA20141207_0008_45“ELS ANYS 80 VAN SER ELS DE LA REVOLUCIÓ GAI. ARA VE LA REVOLUCIÓ TRANS”, afirma amb entusiasme i des del desig que sigui així la fotògrafa Mar C. Llop. No només són paraules, és una activista que predica amb l’exemple. Ella és una de les protagonistes del seu treball Work in progress. Construccions identitàries, on ha capturat la seva transició d’un gènere a un altre. “No m’agrada gens fer-me fotos, però s’havia de fer. Volia dir: «Sóc aquí, acompanyeu-me»”, comenta amb sinceritat. El seu compromís es veu clarament en un dels seus autoretrats en què l’artista està despullada al costat d’armaris. El cos el té ple d’adhesius on es pot llegir: “Fràgil”. Vol representar la vulnerabilitat a la qual et sotmet un secret tan important com el fet d’amagar la teva identitat. És justament aquesta visibilitat la que reivindica amb el seu projecte, on fa veure que hi ha trans en tots els àmbits, a la universitat, treballant en una botiga, jugant a bàsquet, amb una vida tan normal i tan feliç com qualsevol altre. “Això ho ha de veure el món. Ens hem de mostrar, ens hem de deixar veure. Si no sortim als llocs, ningú se n’assabenta”, assegura aquesta activista.

“Los años 80 trajeron la revolución gay, ahora toca la revolución trans”, afirma entusiasmada y con el deseo que sea así la fotógrafa Mar C. Llop. No son solo palabras es una activista que predica con el ejemplo. Ella misma es una de las protagonistas de su trabajo Work in progress. Construcciones identitarias, donde captura su transición de aspecto de un género a otro. “No me gusta hacerme fotos, pero había que hacerlo. Quería decir: «aquí estoy, acompañadme»”, me comentaba con sinceridad. Su compromiso se trasluce en uno de sus autorretratos en que la artista está desnuda junto a unos armarios. El cuerpo cubierto de adhesivos donde se puede leer “Frágil”. Quiere mostrar la vulnerabilidad que soporta un secreto tan importante como puede ser esconder tu propia identidad. Es precisamente esta visibilidad la que reivindica con su proyecto, donde muestra que hay trans en todos los ámbitos, la universidad, trabajando en una tienda, jugando al basket, con una vida tan normal y tan feliz como cualquier otra. “Esto lo tiene que ver el mundo. Nos hemos de visibilizar, dejarnos ver. Si so salimos afuera, nadie se entera”, asegura esta activista.

També veu una petita espurna que pot encendre la flama de la revolució Natàlia Aventín, presidenta de Chrysallis, la primera associació de famílies de menors transsexuals: “Fins ara els nens i nenes transsexuals han estat amagats”. L’entitat funciona des del juliol de l’any passat i ja ha atès 200 famílies. Cada vegada n’hi ha més que accepten el seu fill transsexual tal com és, tot i que encara són poques.

Tambien ve una diminuta mecha que puede encender la llama de la revolución Natalia Aventín, presidenta de Chrysallis, la primera asociación de familias de menores transexuales: “hasta ahora a los niños y niñas transexuales se les escondía”, asegura esta activista. La entidad se constituyó en julio pasado y ya ha atendido a 200 familias. Cada vez más aceptan a sus hijos e hijas como son pero aún son las menos”

Al Patri, que ara té 12 anys, li van assignar un sexe quan va néixer que no coincidia amb el sexe que ell sentia. “El meu fill des de petit parlava en masculí. Jo li deia: «Ets molt guapa». I ell em corregia i deia: «Guapo»”, recorda la Natàlia, que es queixa dels prejudicis que hi ha per tot arreu, també als professionals de la salut. “Un dia vaig telefonar a la psicòloga de la unitat d’identitat de gènere de l’Hospital de Saragossa per parlar del meu fill i em va dir: «Si fos el meu, el deixaria a casa fins als 18 anys i després li canviaria el nom»”. Però aquesta desagradable resposta, plena d’incomprensió, no és anecdòtica: moltes famílies de menors transsexuals han sentit dir al pediatre “Això li passarà, tu apunta’l a futbol i, si no li agrada, és igual, ja li agradarà”, explica la presidenta de Chrysallis, a qui la indignació li dóna forces per reivindicar.

A Patri que ahora tiene 12 años le asignaron un sexo al nacer que no coincidía con el sexo que él sentía como propio: “Mi hijo de pequeño hablaba en masculino. Si yo le decía «eres muy guapa» El me corregía: «guapo». Señala Natalia que prejuicios hay por todo, también entre los profesionales de la salud. “Un día llame por teléfono a la psicóloga de la Unidad de Genero de Zaragoza para comentarle un tema de mi hijo y me dijo «Si fuese el mío, lo dejaría en casa hasta los 18 años y luego le cambiaría el nombre». Esta respuesta tan desagradable, llena de incomprensión no es anecdótica: muchas familias de menores transexuales han oído decir a los pediatras “Ya se le pasará, apuntalo a fútbol, si no le gusta no pasa nada, se acostumbrará”, explica la presidenta de Chrysallis, cuya indignación le da fuerza para reivindicar.

DISFÒRIA O EUFÒRIA

DISFORIA O EUFORÍA

Fa no res, la comunitat mèdica diagnosticava com a malaltia mental el fet de no identificar-se amb el sexe biològic. Un avanç -per molts insuficient- es va produir el 18 de maig del 2013 quan a la cinquena edició del Manual diagnóstico y estadístico de los trastornos mentales (DSM) de l’Associació de Psiquiatres Americans, que funciona com a Bíblia per a molts professionals del sector, es van treure les persones trans de l’apartat de trastorn mental. Ara el DSM parla de disfòria de gènere, que vol dir disgust, malestar amb el sexe assignat. “Als informes del meu fill hi diu que té disfòria. És curiós perquè quan han fet el trànsit social el que tenen és eufòria -comenta la Natàlia-. El Patri estava tot el dia exposant-se, exagerant els gestos, eufòric”. Tots els col·lectius LGTB i els professionals sensibilitzats demanen directament la sortida dels trans del DSM, com ja va passar l’any 1973 amb l’homosexualitat. Malauradament, el pensament que l’associa a una malaltia encara pesa i el canvi de mentalitat va molt lent. Però alguna cosa està canviat.

Hace nada, la comunidad médica diagnosticaba como trastorno mental  el hecho de no identificarse con el sexo adjudicado en el nacimiento. Un avance – para muchos insuficiente- se produjo el  18 de mayo de 2013 cuando el DSM V, Manual diagnóstico y estadístico  de los trastornos mentales de la asociación de Psiquiatras Americanos, que es la Biblia para muchos profesionales del sector, excluyó la transexualidad del apartado de trastorno mental. Ahora habla de disforia de género, que quiere decir disgusto, mal estar con el sexo asignado. “En los informes de mi hijo dicen que tiene disforia. Es curioso porque con el tránsito social lo que tiene es euforia  -comenta Natalia- Están todo el día exponiéndose, exagerando los gestos, eufóricos”. Todos los colectivos LGTB y los profesionales sensibilizados con el tema piden directamente que se excluya la transexualidad del DSM, como pasó en el año 1973 con la homosexualidad. Desafortunadamente, el pensamiento que lo asocia a una enfermedad está muy presente y el cambio de mentalidad es lento. Pero algo va cambiando.

A més d’una nova visibilitat trans, la creació d’una entitat de famílies d’infants transsexuals i que el DSM ja no ho qualifiqui com a malaltia són elements que contribueixen a aquesta, petita encara, revolució. Com la creació de Trànsit. Es tracta del primer, i segurament l’únic al món, servei de salut per a persones trans. Tot va començar amb una senzilla pregunta: “Per què els homes i les dones trans no van als serveis de salut públics?” Després de 38 anys treballant a la sanitat pública sense haver tingut mai cap pacient trans, això és el que es va demanar Rosa Almirall, ginecòloga i directora del servei d’atenció sexual i reproductiva de Barcelona. “Per què no vénen a fer-se una citologia, una mamografia, o el que sigui? -recorda que es demanava-. Em va picar la curiositat. Vaig començar a informar-me i vaig descobrir que a Austràlia o al Canadà els metges tenien un plantejament més adequat”. Es refereix al fet que fan un tractament no patologitzant. Fa dos anys, la Rosa, amb el permís de l’Institut Català de la Salut, va presentar el servei a les jornades que es fan cada mes d’octubre a Barcelona per la despatologització trans, i l’èxit va ser total. El primer any més de 70 persones hi van acudir, i el següent 150. “En el futur haurem de fer alguna cosa perquè comença a ser un pèl desbordant”, comenta aquesta dona, que dedica al servei gran part del seu temps fora de l’horari laboral.

A lo demás de una nueva visibilización trans, la creación de una asociación de familias de menores transexuales y que el DSM V no lo califique de trastorno son elementos que contribuyen a esta, pequeña aún, revolución. Como la creación de Transit. Se trata del primero, y seguramente único en el mundo, servicio de salud para personas trans. Empezó con una sencilla pregunta “¿Por qué los hombres y mujeres transexuales no van a los servicios públicos de salud?” Llevaba 38 años trabajando en la sanidad pública sin haber tenido nunca un paciente trans, eso se preguntó Rosa Almirall, ginecóloga y directora del servicio de atención sexual y reproductiva de Barcelona. ¿Por qué no viene  hacerse una citología, una mamografía o lo que sea? -se preguntaba- . Me picó la curiosidad. Empecé a informarme y descubrí que en Australia o Canadá los médicos tiene un planteamiento más adecuado” Se refiere a que hacen un tratamiento no patologizante. Hace dos años, Rosa, con autorización del  Instituto Catalán de Salud, presentó el servicio en las jornadas  que se hacen cada mes de octubre a Barcelona por la Despatologización, y el éxito ha sido total. El primer año acudieron más de 70 personas y el siguiente 150. “Mirando al futuro habrá que hacer algo porque empieza a ser desbordante”, comenta esta mujer que dedica a este servicio gran parte del tiempo fuera del horario laboral.

Per Trànsit la persona més jove que hi ha passat tenia 7 anys i la més gran 67. “Em va dir: «He amagat tota la meva vida la dona que sóc. Els deu anys que em queden vull ser qui sóc»”, recorda aquesta metge. Des del maig del 2013, la Rosa no està sola, la psicòloga Soraya Vega s’ha sumat al projecte de manera altruista. Fa teràpies a persones trans, famílies i amics i dóna assessorament. “Un col·legi de Badalona em va demanar com havien d’actuar amb una trans de set anys, que anava al centre amb roba de nena”, explica la psicòloga. Un altre cas que va dur va ser el d’una persona que feia 40 anys que s’havia casat com a home i ara havia de dir a la dona i als fills que era una dona. “Va ser un daltabaix terrible. Un tsunami familiar”, recorda.

La persona más joven que ha pasado por tránsit tenía 7 años y la más mayor 67- “Me dijo: «Toda la vida he escondido la mujer que soy. La decena de años que me queden quiero ser quien soy»” recuerda esta médico. Desde mayo de 2013 rosa no está sola, la psicóloga Soraya Vega se ha sumado al proyecto de forma altruista. Hace terapias a personas trans, familias y amigos y da asesoramiento- “Un colegio de Badalona me preguntó como actuar con una niña transexual de 7 años, que vestía ropa de niña”, explica la psicóloga. Otro caso duro fue el de una persona que se había casado hacía 40 años como hombre y tenía que decirles a la mujer y los hijos que era una mujer. “Fue un golpe terrible.  Un tsunami familiar”, recuerda.

Però per la seva experiència, els que ho tenen pitjor són els menors trans. “És molt dur per a ells arribar als 18 anys amb tots els seus caràcters sexuals secundaris desenvolupats, com la menstruació, els pits o la veu, la proliferació de pèls. Hi ha nens i nenes que ho tenen clar des dels 7 anys: no es poden esperar fins als 18, que és quan estableix la llei l’inici de l’hormonació. Per a aquestes persones pot haver-hi perill per a la vida”, diu, i comenta que l’índex de suïcidis entre la població trans és molt més alt que entre la no trans. “Cal pensar que l’adolescent ho viu tot des de la mirada de l’altre i per als menors trans això psicològicament pot ser destructiu”, assenyala amb preocupació. Per això, una de les reivindicacions més potents de les famílies de nens i nenes transsexuals és que comencin tan aviat com sigui possible amb els inhibidors hormonals “perquè es puguin desenvolupar en el seu sexe sentit i no s’hagin d’operar”, comenta la presidenta de Chrysallis. “Si a un menor quan li surten uns granets s’angoixa, imagina els menors trans… Acaben odiant el seu cos pel rebuig social que reben”, explica.

Pero por experiencia los que peor lo tienen son los menores transexuales “Es durísimo llegar a los 18 años con todos los caracteres secundarios desarrollados, la menstruación, los pechos o la proliferación de bello. hay niños y niñas que con 7 años lo tiene claro: no pueden esperarse a cumplir 18 que es cuando establece la Ley el inicio de la hormonación. Para estas personas hay peligro de vida”, dice y comenta que el índice de suicidios es mucho más alto entre la población trans. “Hay que pensar que el adolescente lo ve todo desde la mirada del otro y para los menores trans eso psicológicamente puede ser destructivo”, señala con preocupación. Por ello una de las reivindicaciones de las familias con hijos e hijas transexuales es que comiencen tan pronto como sea posible con los inhibidores hormonales” para que desarrollen caracteres sexuales acordes y no se tengan que operar”, comenta la presidenta de Chrysallis. “Si a un menor cuando le salen granos se angustia, imagina estos menores… Aacban odiando su cuerpo del rechazo social que reciben”, explica.

CANVIAR LA MIRADA

CAMBIAR LA MIRADA

La discriminació que han viscut les persones que no senten el gènere biològic amb què van néixer ve de molt enfora. Aquest rebuig ha engegantit l’estereotip de la marginalitat que fa rodar el prejudici en un cercle viciós. Mar C. Llop va iniciar el seu projecte Work in progress farta de veure aquest retrat distorsionat. “Sempre he vist una imatge molt morbosa, amb fotografies pornogràfiques o de pobresa, de gent que malviu, que està molt degradada”, diu. També creu que la representació que s’ha fet fins fa poc està molt allunyada de la realitat l’autor deTranssexualitats. Altres mirades possibles, Miquel Missé, sociòleg i activista trans. “De persones trans n’hi ha de tota mena. Gent tímida i gent sociable, gent de dretes i d’esquerres, persones heterosexuals i gais i lesbianes, persones que tenen famílies, en fi… persones”, afirma, remarcant una obvietat soterrada per idees preconcebudes.

La discriminación que viven las personas que no sienten del sexo que les asignaron al nacer viene de lejos. Este rechazo ha agigantado el estereotipo de la marginalidad que unida al prejuicio ruedan en un círculo vicioso. “Siempre he visto una imagen muy morbosa, con fotografías pornográficas o de pobreza, de gente marginal, que está muy degradada”, dice. También considera Miquel Missé, autor de Transexualidades. Otras Miradas son Posibles, sociólogo y activista trans  que la representación que se ha hecho hasta hace poco está muy alejada de la realidad. “Personas transexualidades hay de todo tipo y condición. Gente tímida y gente sociable, de derechas y de izquierdas, heterosexuales, gays o lesbianas, gente con familia, en fin… personas”, afirma, remarcando una obviedad escondida por ideas preconcebidas.

Un altre mite que circula és el de la cirurgia generalitzada, segons comenta la presidenta de Chrysallis. “Només el 17% de les dones transsexuals es realitzen la vaginoplàstia i el 0,3 % dels homes la fal·loplàstia. La majoria de dones transsexuals viuen amb el seu penis sense cap problema. I és que no tenen per què complir aquests rols. Les persones trans són com són”, assenyala. En aquest sentit, Rosa Almirall parla del procés d’acceptació. “En realitat, home/dona, quina importància té? Dins el meu ideal utòpic, un home amb pits i genitals femenins, o el contrari, una dona amb penis… no hi veig cap problema. Però cadascú ha de fer el canvi en el seu cos per sentir-se còmode”, comenta la directora de Trànsit. El fet és que la majoria de les persones trans només modifiquen el que és més visible, com poden ser els pits. I ho fan per no haver de lluitar cada dia per dir qui són i en definitiva per fer-se la vida més fàcil. “Portar un quilo de maquillatge cada dia no és agradable. Al final optes per treure’t la barba amb làser i adaptar el teu cos al sentiment que tens”, comenta la fotògrafa Mar C. Llop.

Otro mito que circula es el de la cirugía generalizada, comenta la presidenta de Chrysallis. “Asolo un 17% de mujeres transexuales  se someten a una cirugía  de vaginoplastia y el 0,3% de los hombre a la faloplastia. La mayoría de las mujeres transexuales viven con su pene sin ningún problema. y es que no todo el mundo tiene que cumplir los roles. Las personas trans son como son” señala. En este sentido Rosa Almirall habla de proceso de aceptación. “En realidad, hombre/mujer, ¿qué importancia tiene? En mi ideal utópico, un hombre con pecho y vulva, o al contrario un, una mujer con pene… no veo problema. Pero cada uno tiene que adecuar su cuerpo para sentirse cómodo”, comenta la directora de Transit. El hecho es que la mayoría de las personas trans solo modifican lo más visible, como pueden ser los pechos. Y lo hacen para no tener la lucha diaria de decir quién son y en definitiva hacerse la vida más fácil. “llevar un kilo de maquillaje cada día no es agradable. Al final opta por quitarte la barba cn láser y adaptar tu cuerpo al sentimiento que tienes”, comenta la fotógrafa Mar C. Llop.

PREGUNTES INCÒMODES

PREGUNATS INCÓMODAS

Actualment, a l’Estat hi ha nou comunitats amb unitats de transsexualitat i identitat de gènere (UTIG), entre les quals només en quatre fan cirurgia genitoplàstica. Una d’aquestes unitats és la d’Andalusia, que és la més antiga -fa quinze anys que existeix- i és on es deriven més casos d’altres comunitats. La UTIG de l’Hospital Carlos Haya de Málaga va començar l’any 1999 amb només tres professionals i el 2006 van duplicar plantilla. “En l’actualitat ja s’han atès més de 1.500 persones”, assegura la doctora Isabel Esteva, coordinadora d’aquesta unitat, on la mitjana d’edat dels usuaris és de 27 anys.

En la actualidad, hay nueve comunidades con unidades de transexualidad e identidad de género de las cuales solo en cuatro realizan cirugía genitoplástica. Una de estas identidades es la de Andalucia, que es la más antigua -hace quince años que existe- y es donde se derivan más casos de otras comunidades. La UTIG del Hospital Carlos Haya de Málaga comenzó en 1999 con solo tres profesionales en 2006 duplicaron la plantilla. “En la actualidad se atienden a más de 1.500 personas”, asegura la doctora Isabel esteva, coordinadora de esta unidad, donde la media de edad de los usuarios es de 27 años.

A la UTIG malaguenya cada any es realitza una avaluació psicològica a més de 70 persones i l’endocrí els prescriu un tractament hormonal. Després entren a la llista d’espera de cirurgia, que “continua sent alta”, diu Isabel Esteva, sense concretar temps. Els col·lectius transsexuals andalusos es queixen d’esperes d’entre un i tres anys. Però no és l’espera el que més recriminen a aquest servei. A principis del 2013 van denunciar davant la Fiscalia que els tests psicològics de la UTIG de Màlaga propiciaven un tracte vexatori, amb preguntes com: “Percep presències estranyes?” o “Ha patit abusos sexuals?”, o demanant a dones trans per què no es posaven maquillatge. Finalment, la Fiscalia va arxivar la denúncia, però va fer una sèrie de recomanacions per renovar i despatologitzar el protocol. La doctora Esteva no concreta si s’ha realitzat cap canvi, només assenyala que les persones ateses “si no desitgen respondre a alguna pregunta concreta, no estan obligats a fer-ho”.

En la UTIG malagueña cada año se realizan evaluaciones psicológicas a más de 70 personas y el endocrino le prescribe tratamiento hormonal. Después entran en lista de espera de cirugía, que “continúa siendo alta”, dice Isabel Esteva, sin concretar tiempo. Los colectivos transexuales andaluces se quejan de listas de espera que van d uno a tres años. Pero no es la espera lo que más recriminan a este servicio. A principio de 2013 denunciaron delante de la Fiscalía que los test psicológicos a los que eran sometidos en la UTIG de Málaga propiciaban un trato vejatorio, con preguntas como: “¿Percibe presencias extrañas?” o “¿Ha sufrido abusos sexuales?” o cuestionando a mujeres transexuales por no usar maquillaje. Finalmente la fiscalía archivó la denuncia, pero hizo una serie de recomendaciones para renovar y despatologizar el protocolo. La doctora Esteva no concreta si se ha realizado algún cambio, solo señala que las personas atendidas “si no quieren responder a alguna pregunta concreta no están obligadas a hacerlo”

La de Màlaga no és l’única UTIG que ha estat qüestionada, el sociòleg i activista Miquel Missé critica que el prototip de persona que es busca dins aquestes unitats especialitzades és el de la Barbie o el superhome. “Aquestes unitats deixen fora persones trans que no responen als criteris estandarditzats”, assegura la psicòloga de Trànsit, Soraya Vega. A la vida quotidiana, encaixar dins aquests estereotips pot resultar molt desagradable, comenta la fotògrafa Mar C. Llop: “He conegut nois trans que, com que els han tractat de mascles-mascles, m’han dit: «Jo de marica, així no em fan segons quines bromes»”.

La de Málaga no es la única UTIG que está cuestionada, el sociólogo y activista Miquel Missé critica que el prototipo de persona que se busca dentro de estas unidades especializadas es el de la Barbie o el Superhombre. “Dejan fuera a las personas trans que no responden a criterios estandarizados”, asegura la psicóloga de Transit, Soraya Vega. En la vida cotidiana tratar de encajar en estos estereotipos puede ser muy duro, comenta la fotógrafa Mar C. Llop: “He conocido chavales trans que, como los han tratado de macho-macho, dicen: « Yo de marica, así no me hacen según que bromas»”

Recórrer el camí d’autoconeixement no és fàcil per a ningú i menys en un món governat per les aparences. Per a moltes persones trans, el famós aforisme grec de l’entrada del temple de Delfos – “ Coneix-te a tu mateix” -i la màxima de la filosofia oriental taoista -“La veritat és en l’interior”- adquireixen una dimensió vivencial. Miquel Missé ha qüestionat el model establert des de la seva experiència: “Per a mi la idea d’identificar-me com a dona o com a home és força estranya. Em sento incòmode amb aquestes caselles i he triat la que em feia sentir menys incòmode”. Per ell la qüestió no és tant qui s’identifica amb què sinó la llibertat per triar qui som més enllà del cos en què hem nascut.

Recorrer el camino de autodescubrimiento no es sencillo para nadie y menos en un mudo gobernado por las apariencias. Para muchas personas trans, el aforismo griego de la entrada del templo de Delfos- “Conócete a ti mismo”- y la máxima de la filosofía oriental taoísta “La verdad está en el interior”- adquieren una dimensión vivencial.  Miquel Missé ha cuestionado el modelo establecido desde su experiencia: “Para mí la idea de identificarme como hombre o mujer es extraña. Me incomodan estas casillas y he escogido lo que me hace sentir menos incómodo”. Pero la cuestión no es tanto quien se identifica con qué sino la libertad para  elegir quienes somos más allá del cuerpo con el que hemos nacido.

Les històries de persones trans són molt diferents. “Hi ha gent més reflexiva i gent més impulsiva. Cada persona té el seu procés d’inici, però totes han de superar la por inicial. El que hem de fer és acompanyar-les perquè ho passin tan poc malament com sigui possible, perquè per a elles aquest camí és imprescindible”, comenta Rosa Almirall. La directora del servei de salut per a persones trans afegeix com a sentència: “No hi ha cap prova objectiva que pugui diagnosticar la transsexualitat més enllà de la mateixa persona”. Però no totes les personestrans tenen dubtes, també hi ha qui té la certesa total de ser un noi o una noia des de ben petit, malgrat el sexe assignat, segons explica Natàlia Aventín. Més enllà de si el sentiment és més o menys clar, més enllà de la identificació com a transsexual, transgènere o crossdressed -persones a les quals els agrada transvestir-se- o queer -fora de tota classificació convencional-, la lluita contra la discriminació és comuna. “Hem de construir un entorn on els infants que vulguin es puguin fer preguntes i explorar qui són sense rebre càstigs socials”, apunta el sociòleg Miquel Missé. “El problema no és de la persona transsexual és de qui li assigna un sexe sense demanar qui és ni com”.

Las historias de las personas trans son muy diferentes: “Hay gente más reflexiva y otra más impulsiva. Cada persona tiene su proceso de inicio, pero todas han de superar el miedo inicial. Lo que debemos hacer es acompañarles para que sufran lo mínimo posible, porque para ellas este camino es imprescindible”, comenta Rosa Almirall. La directora del servicio de salud para personas transexuales añade como un sentencia: “No hay ninguna prueba objetiva que pueda diagnosticar la transexualidad más allá de la propia persona”. pero no todas las personas tiene dudas, también hay quien tiene la certeza total de ser un niño o una niña desde bien pequeño, a pesar del sexo asignado, según explica Natalia Aventín. Más allá de si el sentimiento es más o menos claro, más allá de la identificación como transexual, transgénero o crossdresser -personas que les gusta travestirse- o queer -fuera de las clasificaciones convencionales-, la lucha por la discriminación es común. “Hemos de construir un entorno donde los niños que quieran se puedan hacer preguntas y explorar quien son sin recibir castigo social”, apunta el sociólogo Miquel Missé. “El problema no es de la persona transexual  es de quien le asigna un sexo sin preguntar quién es ni cómo”

COMBATRE LA TRANSFÒBIA

COMBATIR LA TRANSFOBIA

L’incipient despertar de la revolució trans ve després d’una lluita més o menys invisibilitzada. Durant anys, col·lectius de transsexuals andalusos han reclamat una llei específica per atendre les seves necessitats deixades de banda per l’administració. Han estat tan combatius que fins i tot va haver-hi activistes que van fer una vaga de fam. Enguany, després de set mesos de tramitació parlamentària, el 25 de juny es va aprovar la llei integral de transsexualitat amb la unanimitat de tots els grups parlamentaris, entre els quals el PP andalús. Però, després d’assolir aquesta fita, ara els populars la volen fer trontollar. “Per nosaltres ha estat una sorpresa majúscula. Ho han fet per sota mà, amb una proposta feta el 12 de novembre al Butlletí Oficial de la Junta d’Andalusia, on expressen la intenció de dur-la al Tribunal Constitucional”, explica Raül González, president de la fundació LGBT Triángulo. Tot i l’ensurt, sospiten que passarà com quan el PP va dur la llei del matrimoni homosexual al Tribunal Constitucional. “Al final quedarà en no res”, diu. Això sí, no abaixen la guàrdia i ja han fet una petició a la web Change.org, per aturar la proposta del PP.

El incipiente despertar de la revolución trans es posterior a una lucha más o menos invisibilizada. Durante años, los colectivos transexuales andaluces han reclamado una Ley específica para atender sus necesidades dejadas de la mano por la administración. Han sido tan combativos que hubo hasta activistas en huelga de hambre. Este año, después de siete meses de tramitación parlamentaria, el 25 de junio se aprobó la Ley Integral de Transexualidad con la unanimidad de todos los grupos parlamentarios, entre los que estaba el PP andaluz. Pero después de conseguir este hito, ahora los populares la hacen tambalearse. “Para nosotros ha sido una gran sorpresa. Lo han hecho bajo mano, con una propuesta hecha el 12 de noviembre en el Boletín Oficial de la Junta de Andalucía, donde expresan la intención de llevarla al Tribunal Constitucional”, explica Raúl González, presidente de la Fundación LGTB Triángulo. Aún si lo consiguen,  sospecha que pasará como cuando el PP llevó la Ley del matrimonio homosexual al Tribunal Constitucional. “Al final quedará en nada”, comenta. Eso sí, no bajamos la guardia y ya hemos hecho una petición en la web Change.org, para combatir la propuesta del PP.

Amb aquesta llei, Andalusia es va convertir en la primera regió europea a despatologitzar la transsexualitat. La normativa preveu, entre altres aspectes, la lliure autodeterminació, és a dir, que qui diu si és home o dona és la mateixa persona i no un metge. Crida l’atenció que la llei de les Canàries, aprovada a l’octubre, no hagi seguit els mateixos passos. El segon article estableix que “per persones transsexuals, a efectes d’aquesta llei, s’entén tota aquella persona que ho acrediti davant de les administracions públiques canàries, mitjançant un informe d’un/a psicòleg/a o col·legiat/da”. Segons Cati Pallàs, presidenta de l’Associació de Famílies LGTB, “la de les Canàries es va fer sense comptar realment amb el col·lectiu trans”.

Con esta ley, Andalucia se convirtió en la primera región Europea en despatologizar la transexualidad. La normativa prevé, entre otros aspectos, la libre autodeterminación, es decir, que quien dice si es hombre o mujer es la misma persona y no un médico. Llama la atención que la ley Canaria, aprobada en octubre, no haya seguido los mismos pasos. El segundo artículo establece que “por personas transexuales, a efectos de esta Ley, se entiende toda persona que lo acredite frente a las administraciones públicas canarias, mediando un informe de un/a psicólogo/a colegiado/a” Según Cati Pallàs, presidenta de la Asociación de Familias LGTB, “la ley canaria se hizo sin contar realmente con el colectivo trans”

LLEI PIONERA

LEY PIONERA

També a l’octubre, a Catalunya va veure la llum la coneguda com a llei antihomofòbia després de quatre anys de moltíssima feina dels col·lectius LGTB i de persones com Cati Pallàs i Eugeni Rodríguez, president de l’Observatori contra l’Homofòbia. La nova normativa catalana té un apartat específic per a les persones trans, per donar resposta als problemes d’inserció laboral i d’accés als serveis de salut d’un col·lectiu que pateix més agressions que la resta. “El que més castiguen els homòfobs és un noi que sembla una noia”, assenyala Eugeni.

También en octubre en Cataluña se vió la luz, la conocida como Ley antihomofobía, después de cuatro años de intenso trabajo de los colectivos LGTB y de personas como Cati Pallàs y Eugeni Rodriguez, presidente del Observatorio contra la Homofobia. La nueva normativa catalana tiene un espacio específico para las personas trans, para dar respuesta a los problemas de inserción laboral y acceso a los servicios de salud de un colectivo que padece más agresiones que el resto. “Lo que más castigan los homófobos  es un niño que parezca una niña”, señala Eugeni.

La llei catalana que lluita contra qualsevol tipus de LGTBfòbia no preveu la disfòria. A més, posa per davant els interessos dels menors, en cas de conflicte amb els pares o els progenitors, explica Eugeni Rodríguez. Però en el que realment és pionera i la més avançada de tot Europa és pel fet que inclou un règim sancionador i un projecte formatiu i educatiu que promou un canvi de consciència de tota la societat. “El material escolar haurà de tenir fotos i continguts que siguin un retrat de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals en positiu. I això des del primer curs de primària fins a la universitat”, apunta Cati Pallàs, i exposa que és un plantejament tan revolucionari com necessari.

La ley catalana que lucha contra cualquier tipo de LGTBfobia no prevé la disforia. A lo demás, pone por delante elos intereses de los menores, en caso de conflicto con los progenitores, explica Eugení Rodriguez. pero en lo que realmente es pionera y la más avanzada de toda europa es por el hecho que incluye un régimen sancionadory un proyecto formativo y educativo qu promueva un cambio de conciencia de toda la sociedad. “ El material escolar habrá de tener fotos y contenidos que sean una retrato de lesbianas, gays, transexuales y bisexuales en positivo. Y desde el primer curso de primaria hasta la universidad”, apunta Cati Pallàs, expone que es un planteamiento tan revolucionario como necesario.

CONSTRUIR, RECONSTRUIR

CONSTRUIR, RECONSTRUIR

“Trànsit ha de desaparèixer”, diu amb convicció Rosa Almirall, directora d’aquest servei de salut. Ella calcula que en els sis anys que li queden abans de jubilar-se podrà aconseguir que hi hagi a cada àrea territorial quatre o cinc metges especialitzats en aquest tema. I és que un dels objectius és normalitzar tot el procés. Ara, quan la persona ja està estabilitzada amb la seva dosi d’hormones, des de Trànsit s’envia una carta amb tota la informació al seu metge de família. “Així no han de venir fins aquí gent de Tarragona o d’Andorra. I jo mantinc un contacte via e-mail amb els metges”, explica la doctora. De les 230 persones trans ateses, 70 ja ho fan només de manera virtual. “La derivació està funcionant molt bé: només un parell de metges han rebutjat fer el tractament”, diu la responsable del servei. A la vegada, Trànsit fa formació. “Aquest any s’han format 60 ginecòlegs i llevadores de Barcelona. Estic convençuda que aquests professionals mai vexaran una persona trans, la primera fita és el respecte”, remarca.

“Transit debe desaparecer”, dice convencida Rosa Almirall, directora de este servicio de salud. Ella calcula que en los años que le quedan para la jubilación -se conseguirá le presencia en cada área territorial de cuatro o cinco médicos especializado en este tema. Y es que uno de los objetivos es normalizar todo el proceso. Ahora cuando la persona ya está estabilizada con sus dosis de hormonas, desde Transit se envía una carta con toda la información al médico de familia. “Así no tiene que desplazarse personas de Tarragona o Andorra. y yo mantengo un contacto vía email con los médicos”, explica la doctora. De las 230 personas atendidas, 70 ya lo hacen solamente de manera virtual. “La derivación funciona muy bien: solo un par de médicos han rechazado hacer el tratamiento”, dice la responsable del servicio. Entonces, Transit hace formación. “Este año hemos formado a 60 ginecólogos y matronas en Barcelona. Estoy convencida de que estos profesionales nunca vejaran a una persona trans, la primera norma es el respeto”

Però el flux d’informació i de formació que crea Trànsit no només arriba als facultatius, ja existeix una poderosa xarxa de comunicació entre els usuaris. El que es pretén és connectar gent empoderada, sòlida, amb gent que va més perduda i necessita molta informació. “Amb més de 200 persones ja es poden fer moltes coses. Si algú es vol fer una vaginoplàstia, sempre intento contactar amb una persona que se l’ha feta i una que no, perquè pugui decidir què vol. I no hi ha millor testimoni que el d’una persona que ha passat pel mateix que passarà una altra”, comenta.

Pero el flujo de información y formación que crea Transit so llega solamente a los facultativos, existe una poderosa red de comunicación entre usuarios. Lo que se pretende es conectar gente empoderada, sóloda, con gente que está más perdida y necesita mucha información. “Con más de 200 personas ya se pueden hacer muchas cosas. Si alguien se quiere hacer una vaginoplastia siempre intento que hable con una persona que se la ha hecho y otra que no, para que pueda decidir que quiere. No hay mejor testimonio que el de una persona que ha pasado lo mismo que pasará otra”, comenta.

També es troba en transició, o més ben dit, en construcció, Work in progress. Construccions identitàries, el projecte de Mar C. Llop que va començar la primavera del 2013. Fins ara en el projecte hi han participat vuit persones, i a la Mar li agradaria arribar a quinze, però sobretot el que la condiciona és el temps, imprescindible en els tractaments hormonals. “Una transició per completar-se necessita entre dos i tres anys. Cal aquest temps per poder fotografiar el canvi”.

También se encuentra en transición, o mejor dicho, en construcción, Work in progress. Construcciones identitarias, el proyecto de Mar C. Llop que empezó en primavera de 2013. Hasta ahora en el proyecto han participado ocho personas, a mar le gustaría llegar hasta quince, pero sobre todo lo que le condiciona es el tiempo, imprescindible en los tratamientos hormonales. “Para completar una transición han de pasar entre dos y tres  años. Se necesita este tiempo para poder fotografiar el cambio.

També hi ha excepcions. “El Pol diu: «Jo sóc un home i no sento disfòria ni necessito hormones ni vull operar-me»”, explica la Mar d’una de les persones retratades. El que sí que es percep en les persones fotografiades, després de més d’any i mig capturant els seus processos, és que ja caminen cap on volen. “A les fotos d’abans de la transició hi ha més tensió. Després els cossos, les cares i les mirades estan molt més relaxats”, diu. Es veu que són més a prop del final de la seva disputa entre el gènere i el sexe de què parla la filòsofa Judith Butler, darrere del camí traçat per Simone de Beavoir amb la seva famosa frase: “Una dona no neix, es fa”. I qui diu que això no val per a tothom?

También hay excepciones. “Pol dice: «Yo soy un hombre y no siento disforia, ni necesito hormonas, ni quiero operarme»”, explica Mar de una de las personas retratadas. Lo que si que es perceptible en las personas fotografiadas, tras más de un año y medio captando sus procesos es que ya caminan hacia su destino.”En las fotos de antes de la transición hay más tensión. Después los cuerpos, las caras y las miradas están mucho más relajadas”, dice. Se nota que están más cerca del final de la disputa  entre el género y el sexo de la que habla la filósofa Judith Butler, siguiendo el camino trazado por Simone de Beavoir con su famosa frase: “Una mujer no nace, se hace”. Y ¿Quién dice que eso no es válido para todos?

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *