#YoTambienSoyAlan

12449628_10206891702523138_1321173112_o

Mañana día 27 de Diciembre está convocada una concentración principal en Barcelona y varias de apoyo a lo largo del Estado, en repulsa al asesinato social de Alan. Se leerá un manifiesto al que es posible adherirse.

Todas las familias que formamos Chrysallis agradecemos de antemano la difusión y asistencia, así como los esfuerzos compartidos de otros colectivos que nos están apoyando en la tarea de elevar la voz y la memoria de Alan.

Juntxs somos más fuertes.

#YoTambienSoyAlan

ALAN_CONCENTRACION

Imagen cedida por Nac Ayala

 

 

 

 

5 thoughts on “#YoTambienSoyAlan

    • Soy madre y he sentido una profunda tristeza al leer lo q está sociedad le ha hecho a Alan.
      Mis padres me educaron en la tolerancia y yo intentó educar a mis hijas en ella. No puedo entender q todavía haya gente q se crea con autoridad para opinar sobre la sexualidad o transexualidad de los demás.
      Siempre tendréis mi apoyo.

  1. PER VENJAR LA TEVA MORT:

    Benvolgut Alan,

    Quan era petit vaig rebre moltes hòsties. Per maricón. L’època de l’adolescècia, a l’ESO, amb 13, 14, 15 anys… va ser, amb diferència, la pitjor. Però la primera “colleja” va ser als sis anys. Per “nenaza”. Per ser l’únic nen que no jugava a fútbol a l’hora del pati. Per jugar amb les nenes. Per maricón.

    Fins els 12 anys no vaig tenir suficientment clara la meva opció sexual, però per llavors ja tenia clar que afirar-me com a homosexual m’aniria en contra. De fet, fins els 16 no ho vaig dir als pares, i de fet, ara amb 21 encara no ho sap tota la meva família. Por? Potser… però potser és instint de supervivència.

    A la primera setmana d’haver començat l’ESO ja havia rebut les primeres hòsties. Per gordo i per marica. I no van parar fins el canvi d’institut al batxillerat. Tenia por a entrar al vestuari de l’institut, a baixar per les escales amb els companys de classe, a sortir al pati… Als tres dies del primer curs ja era el blanc d’insults, boles de paper, escopinades, closques de pipes i clatellots per l’esquena al passadís i empentes per les escales. A segon d’ESO em van encendre el cabell, a classe i en presència del professor. Anant pel passadís m’havíen trencat la motxilla, alguns llibres i, alguna vegada, la roba.

    Jo callava i mirava al terra. Seia a les primeres files per buscar les mirades de complicitat del professorat, o almenys una “zona de seguretat” on creia que tenia menys possibilitats de patir agressions. Al sortir de classe esperava que la meva mare em vingués a buscar amb cotxe al costat de l’institut. Gairebé tot l’alumnat del centre passava pel meu davant. Mirava a terra per no creuar-me mirades amb ells. Però sentia els insults, les burles i els comentaris. Quantes tardes havia arribat a casa i em tancava al lavabo perquè la mare no em veiés plorar?

    Amb quinze anys ja m’havia plantejat el suicidi varies vegades. Havia pensat en diferents mètodess, i en els llocs on fer-ho. Havia comptat les pastilles que hi havia a la farmaciola de casa per tal de poder fer-les servir quan no pugués aguantar més. Aquell mateix any, a tercer d’ESO, em van portar al psicòleg. Fins a la quarta sessió no va sortir cap tema referent a la sexualitat, però llavors també ho vaig negar. No era un dels meus espais de seguretat. A la cinquena sessió vam parlar del bullying, i va ser el psicòleg qui va trucar a l’institut i va parlar amb la meva tutora del curs. Durant aquella setmana se’n va parlar a les tutories, però res va millorar.

    A quart d’ESO es va fer el viatge de final de cicle. Va anar de poc de que no hi anés. Em feia por passar a Roma una setmana sencera amb ells. Durant el viatge amb vaixell vaig seguir rebent agressions. No teníem camarots i no tenia on amagar-me.

    Quan vaig començar el batxillerat vaig canviar d’institut. Però no era capaç de confiar en els companys i no ho vaig passar bé. El primer curs el vaig repetir. Al segon any ja havia agafat confiança i em vaig poder alliberar més. Ja no havia d’amagar-me ni d’avergonyir-me. Malgrat aiò, camino amb por i mirant a terra pels carrers d’Igualada, i si mai vec cap dels companys de classe de l’ESO, creuo el carrer o faig volta per altres carrers per no haver-me de creuar amb ells.

    També al batxillerat vaig entrar en contacte amb moviments polítics, i vaig començar a formar-me en les teories del gènere. Mai m’havia sentit còmode amb l’etiqueta d’home, i amb la de dona tampoc m’hi podria sentir. De fet, cada cop que he d’omplir un formulari encara dubto en la casella que he de marcar.

    El passat 2014 es va aprovar la LLEI 11/2014, del 10 d’octubre, per a garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals i per a erradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia, i en base aquesta vam presentar la demanda formal demanant una tercera opció no binària ens els formularis de la Generalitat, igual que tu vas aconseguir, malgrat ser menor d’edat, canviar el teu nom i el teu sexe en el registre civil. Però de què ens ha servit aquesta llei si no pot evitar el bulling, l’homofòbia o la transfòbia? Per que ens ha servit aquesta llei si no ha pogut evitar la teva mort?

    Perquè tu no t’has suicidat, Alan. Quan una persona pateix un càncer i malahuradament, no el sobreviu, mor per hemorràgies internes o per fallades d’òrgans, i tothom diu que “ha mort de càncer”. Tu no t’has suicidat, has mort per transfòbia. T’ha matat el CIStema heteropatriarcal. Amb la compicitat de les institucions. De res ha servit el canvi d’institut, i de res ha servit la llei contra la LGTBIfòbia.

    T’escric aquesta carta des del dolor i des de la ràbia. No l’escric buscant una abraçada, ni vull que algú es compadeixi de mi per tot lo malament que ho he passat. T’escric aquesta carta, Alan, per venjar la teva mort.

    Mai més, enlloc, contra ningú. Prou transfòbia. Prou LGTIQ+fòbia. #JoTambéSócAlan

    Que la terra et sigui lleu. Descansa en pau, Alan.

    Pol Vila
    27/12/2015, Santa Margrida de Montbui

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *